Is it possible to be human in a dehumanized society?

¿Es posible ser humanos en una sociedad deshumanizada?

Rob Riemen destaca las cuatro que menciono de forma resumida a continuación. […] Para Rob Riemen, estas subculturas generan un vacío espiritual y una pérdida de identidad, que pueden llevar a la desesperación y manifestarse en el consumo de drogas y la violencia. En su ensayo El arte de ser humanos (2023) sostiene que ser auténticamente humano y mantenerse así en una sociedad deshumanizada, es un reto y un arte que radica en la nobleza de espíritu, la que nos libera de nuestra ignorancia y de nuestros prejuicios. Equivale a lo que Sócrates llamaba paideia y los alemanes Bildung. Implica formar el carácter y convertirnos en auténticas personas, en vez de simples individuos parte de la multitud
En esa situación es preciso recurrir a los valores humanos: la cooperación, la escucha activa, la empatía, la solidaridad, el altruismo, la humildad, la sencillez… la humanidad, en definitiva, es el único antídoto contra la deshumanización.

Read the full review here.

Navegando a bordo de sujetos y conceptos como la guerra, la estupidez, la mentira, la valentía, la compasión y el miedo, Riemen aborda las grandes cuestiones que están definiendo nuestro presente en este acelerado arranque de milenio, empezando por la deriva de la enseñanza universitaria hacia lo que define como la filosofía de la cátedra, consistente en proclamar la doctrina redentora de una ideología para que todo el mundo desactive su autonomía de pensar y actuar y se adapte a la actitud colectivista tan característica de este comienzo de siglo, como sucede, por ejemplo, con la ideología woke, cada vez más presente en el mundo occidental, como respuesta equivocada al vacío espiritual en el que vive la Academia. Otra “pseudo cultura” sería una práctica de la ciencia y la tecnología que nos quiere hacer creer que solo puede ser verdadero aquello que se puede comprobar y calcular empíricamente, que lo único que importa en la vida es lo útil, así como que todo lo que nos causa dificultades puede ser corregido por medio de la ciencia y la tecnología. Las redes sociales, por su parte, las considera virtualmente todopoderosas porque no solo controlan completamente nuestras decisiones, sino que, además, a través de los algoritmos, no hacen sino confirmar nuestros intereses y deseos.

Read the full review here: https://elciervo.es/articulos/cuando-los-manantiales-dejan-de-fluir/

Neworld Review’s Michael Moreau wrote an extensive essay on To Fight Against This Age. 
Read the essay here.

‘Dutch philosopher Rob Riemen takes a look at an idea not far from that of Goodman’s that night so long ago in Los Angeles, in his new book To Fight Against This Age: On Fascism and Humanism.  The focus of his book is Europe—more specifically, the idea of Europe which he says has a particular moral code worth preserving even as it diminishes as a world power militarily and economically. But one cannot overlook recent events in the U.S., a nation founded on the precepts of the Enlightenment, when considering what Riemen has to say about the West in the broadest sense.’

James Fallows reviewed To Fight Against This Age in his essays on the Trump Era for The Atlantic. Read the article

I am on Riemen’s side of that argument, and I find that his case for considering today’s developments “fascist” is, in fact, useful in thinking about responses.

Democràcia: malson de la cultura?

Dinou alts intellectuals exposen experiències, recomanacions i pors a La universitat de la vida

Por Carles Geli
25 nov 2015

La democràcia és el menor dels mals per a la política, però per a l’art és un malson”. La contundent afirmació és del músic Jordi Savall en el context d’una entrevista on la pregunta mare era “què li ha ensenyat la vida a vostè?”. L’hi formula Rob Riemen, director de l’Institut Nexus, un tan discret com potent think tank ubicat a Holanda, destinat a preservar l’herència cultural, artística, ideològica i filosòfica d’Europa. És per això que, en aquests moments de deriva total, hi acudeixen molts líders mundials com qui busca la llum del far. Riemen (Paisos Baixos, 1962) va formular la mateixa pregunta a 19 dels més grans i veterans intel•lectuals del moment, des del mític exdirector del Metropolitan de Nova York, Philippe de Montebello, al del la Biblioteca d’Alexandria, Ismail Serageldin, passant pel neurocientífic Antonio Damasio, els editors Peter Mayer o l’ara ja desaparegut André Schiffrin, el filòsof Avishai Margalit o la catedràtica Benedetta Craveri, néta del també filòsof Benedetto Croce.

La majoria, sàviament deixats parlar per Riemen com si d’un monòleg es tractés, coincideixen amb la percepció de Savall sobre l’estat de la cultura avui: és sorprenent que tots trobin a faltar unaautoritas, un lideratge que posi ordre i doni valor no només en l’àmbit artístic sinó també en el sociopolític, que creguin en la necessitat urgent de tornar a l’excel•lència, la qualitat i el rigor de la feina ben feta, al llegat que hauria de venir de la família… La pregunta, que hauria pogut derivar en banalitats, aporta una de les reflexions més serioses, polièdriques i valentes sobre el paper de la cultura en el marejant inici de segle XXI. Recollides en llibre a La universitat de la vida(Arcàdia), són tot un necessari desafiament intel•lectual.

La democràcia, enemiga de la cultura?
És Savall qui formula el concepte més cruament, a partir de “la necessitat d’inventar noves maneres per donar veu als artistes autèntics, importants, creatius”, quan hi ha milers de compositors, majoritàriament mediocres o, directament, dolents. “Però el problema és que avui l’art també ha de ser democràtic”, diu. El segueixen, no obstant la contundència, gairebé tots els entrevistats. De Montebello, descendent del general predilecte de Napoleó, carismàtic director del Metropolitan entre 1977 i 2008 que va regir “amb un sol criteri: qualitat, excel•lència” (potser perquè “provenia d’una família en què mai no acabaves de fer-ho bé”, on “a l’excel•lència, el millor del millor, sempre s’hi havia d’aspirar, mentre que ara vivim en una societat que diu: ‘Ha fet el que ha pogut’”), ho tenia clar mentre revolucionava el museu de Nova York per posar-lo com a referent mundial: “No és possible aplicar l’ideal democràtic a qualsevol àmbit… No es pot emetre una opinió sobre l’art de manera democràtica”. I ho exemplifica amb dos pintors coetanis del XVII: “De manera democràtica puc posar un Adam Pijnacker aquí i allà un Claude Lorrain, i llavors tu opinaràs el que vulguis. Però en un moment determinat algú ha d’emetre un judici i dir: ‘Es pot comprar un Pijnacker per 10.000 dòlars, però s’han de posar 10 milions de dòlars sobre la taula per comprar un Lorrain”. I, fins i tot, ho porta més enllà, a la necessitat d’uns rectors: “Les persones individuals fan coses; les col•lectivitats no les fan. Una col•lectivitat no sap reflexionar, no crec en la intel•ligència o creativitat col•lectives. Crec en el lideratge; després de cada període horrible, la Humanitat s’ha tornat a aixecar gràcies a alguns individus amb talent”.

Li dona la raó Damasio, que avui troba una preocupant manca de lideratge en molts terrenys de gran valor intel•lectual per a les persones. Un lideratge social difícil ara, perquè “la classe governant ha arribat a pensar que tot el que sigui científic i estigui compost de càlculs complicats ens serveix millor que les idees de la literatura i la filosofia (…), i mentrestant això ens ha fet creure que tots els problemes, en el fons, no són més que problemes econòmics”.
Craveri, en aquesta línia, parla del descens del nivell cultural al seu país, Itàlia, a partir d’unes reformes educatives de principis dels setanta que van massificar la universitat: “En nom de la democràcia es va trair precisament el principi democràtic, que hauria d’haver garantit una mobilitat social que permetés als millors alumnes de totes les classes de la societat de distingir-se. Avui tenim un ensenyament de masses completament insuficient”.
Cultura i democràcia són incompatibles, doncs? Riemen, responent a Quadern, creu: “Sí i no; sí perquè no pot haver-hi un procés democràtic en la cultura en tant que només hi ha una cosa que compta per a ella: la qualitat i no la quantitat; però no són antagònics, perquè una veritable democràcia ha de ser aquell tipus d’estat que dóna una expressió política als alts valors espirituals que la cultura representa i que troben la millor expressió en poetes i pensadors. I aconseguir així que la gent pugui viure en la veritat, crear bellesa i fer justícia. La cultura no és només estètica, sinó també recerca de veritat i justícia”. Però algú ha de posar-hi ordre, no? “Que avui no hi hagi un cànon o una autoritas és una conseqüència terrible d’haver perdut una jerarquia de valors, que és el mateix que dir un sentit de la qualitat: què és bo i què no ho és. Què està bé però què és el millor… Tots els entrevistats s’han adonat que, allà on som ara mateix, ja no som capaços de reconèixer i acceptar la qualitat; la ideologia dominant només creu en la quantitat, la idea que millor vol dir més, que el nombre més elevat és el millor. Hem arribat a creure que més és el millor perquè ja no sabem què és el concepte millor…”.

Autodidactisme i cultura de l’esforç
“Allà tens un diccionari, allí tens l’enciclopèdia, aprèn a esbrinar les coses tu mateix, aprèn com aprendre”, recorda Serageldin que li van dir els seus pares. Era un nen precoç: als 15 anys ja anava a la universitat i venia de casa bona: mare culta i pare ric. Però, en qualsevol cas, la filosofia era aquella: espavila’t per aprendre.
La meitat dels entrevistats al llibre han arribat amb esforç, però tots sols, al cim de la cultura. En un dels passatges més corprenedors del llibre, Savall admet, després de dir que “a casa vivíem en la pobresa, érem gent molt humil”, que canviava de vorera avergonyit quan veia el seu pare, que feinejava al camp i era matalasser; el futur músic no va acabar la secundària: treballava en una fàbrica tèxtil, però va caure malalt de tifus i va començar a llegir com un posseït; això i el fet de sentir per atzar un modest assaig d’un Rèquiem de Mozart van fer la resta… Mayer, que seria el primer de llegir (i promoure l’edició) dels Versos satànics de Salman Rushdie, feia de taxista a Nova York mentre estudiava. “El que un pot fer per compte propi sempre que sent la passió per allò és increïble”, constata Riemen.

A vegades també hi ajuda el llegat dels antecessors. La besàvia de De Montebello va ser la model de Proust per a la figura de la duquessa de Guermantes d’A la recerca… Els seus oncles van finançar el film L’age d’or de Buñuel i eren amics de Dalí, Cocteau i Man Rai; Paul Valéry va ser testimoni del casament dels seus pares… Al saló cultural de la mare de Craveri hi sovintejaven des de Klaus Mann a un joveníssim Joseph Brodsky, passant per María Zambrano i Jorge Luis Borges. Però tant en una casa com en l’altra imperava allò del rigor. “L’educació que el meu germà i jo vam rebre va ser autoritària i completament a l’estil de l’Ancien Régime (…) Coses importants com l’esforç intel•lectual, el rigor moral, el civisme… es van donar per suposades”.
Riemen és conscient que trobar caldos de cultiu familiars que facilitin d’aquesta manera l’accés a la cultura “és difícil, però el més interessant és que gent com Savall o Mayer han estat grans mestres i són una inspiració per a gent jove”. Si és que algú s’hi vol emmirallar, és clar.
La deshumanització de la cultura i la societat
Savall, que com Dostoievski encara és dels que creu que la bellesa pot salvar el món, té clar que “hem perdut unes quantes coses elementals, com el fet de poder aprendre de l’experiència vital adquirida a través de les relacions humanes”. Al seu parer, “avui els joves ja només els ensinistren perquè siguin eficients i productius, i perquè facin alguna cosa útil… És un disbarat: per sortir-te’n a la vida has de fer allò que t’apassioni”.

“L’art de la conversa ja no existeix, en perdre’s l’educació, l’interès pels altres…”
– Benedetta Craveri

Aquella mirada del món ha deixat la cultura molt tocada. “Aquell art de la conversa ja no existeix… L’auge de la societat de consum no només ha conduït a la desaparició de les elits, sinó que fins i tot s’han perdut les normes bàsiques de la bona educació, les condicions imprescindibles de la conversa: l’educació, la cortesia, l’interès pels altres i, per consegüent, la capacitat d’escoltar-los”, constata amb tristesa Craveri. I, sense citar-ho, dóna l’explicació de l’eclosió de la mena de programes audiovisuals que de manera exhibicionista triomfen des de fa uns anys: “També s’han perdut les inhibicions que eviten que l’ego s’exhibeixi d’una manera massa indecent… Ja no es té curiositat per l’altra persona…”.

La possibilitat de comunicació instantània d’avui (Whatsapp, Facebook, Twitter…) que pretén ser, però no és, cara a cara, està trencant, segons Damasio a marges forçades, les relacions humanes “i la base de la relació interpersonal: la simpatia que es mostra a través de la cara o del cos troba un eco i entra al cervell de l’altre i fa que l’altra persona es comporti d’una manera determinada. Aquesta reacció física ja no existeix en el món digital. La comunicació digital està desconnectada de la realitat. D’aquesta manera es perd un aspecte important de la nostra humanitat”.

Enfront d’aquesta deshumanització, Serageldin té ben present el que li va dir un dia, tot seriot, el seu pare: “Que no havia d’oblidar mai que sempre hauria d’estar disposat a ajudar els altres, sense esperar cap recompensa, encara que només em tornessin ingratitud o traïció. S’ha de fer el bé, perquè això és el correcte, per més que la persona a qui ajudes no mereixi la teva ajuda”. El factor humà. Potser per això estan avui tan de baixa les humanitats als estudis universitaris.

La traïció de la universitat
De Montebello es declara totalment estupefacte pel fet que al món acadèmic ja fa temps que la qualitat ha deixat de ser el criteri més important. L’Acadèmia és una altra de les potes coixes de la cultura, que no ajuda a desfer, per exemple, els malentesos de l’art contemporani, un art que “s’ha separat més que mai de la vida real, creat més que mai per a un sistema de normes i valors basats en el mercat, i que al mateix temps n’és el producte… Estic convençut que a la gran majoria de la gent no els agrada l’art contemporani: no l’entenen i se’n senten exclosos precisament perquè no l’entenen”.

“Ara mateix ja no som capaços de reconèixer i acceptar la qualitat”
– Rob Riemen

“En nom de la noble utopia d’una carrera universitària accessible per a tothom, es van simplificar els programes educatius i es va bandejar el principi de la selecció, amb una baixada general del nivell d’educació com a resultat”, exposa Craveri des d’Itàlia. El més contundent, però, és el mateix Riemen, en paraules per a aquest suplement: “Ja no existeixen les universitats: totes les que se’n diuen avui no tenen res a veure amb la idea original del que significa una universitat: donar-li a la gent uns coneixements que els ajudin a trobar un sentit a les seves vides i a entendre el món on viuen… Però d’això ja se’n queixava Nietzsche quan, de jove professor, deia que les universitats només estaven interessades en ‘allò que és bo per a l’economia’ i ‘allò que és bo per a la burocràcia’”. Format a Harvard mateix, creu que “les elits sortides de Harvard, Princeton, Yale o Stanford no resoldran la crisi financera: polítics, homes de negocis i mitjans de comunicació tenen interès a mantenir la gent estúpida i la universitat n’és còmplice pels seus propis interessos econòmics”.

Creu el compilador que cal ser radical en les solucions: “Què es pot fer? La universitat només es regenerarà si els estudiants són prou intel•ligents per adonar-se que la universitat no té res més per oferir-los, si tenen sort, que algunes eines per treballar… El millor que podrien fer és deixar d’anar-hi i començar de zero i construir un nova acadèmia com la que plantejà Plató”.

“L’únic motor autèntic del progrés i de la continuïtat de la cultura és l’educació”, manté Serageldin, director d’una biblioteca on treballen més de 2.000 persones i que defensa una altra cosa que està perdent la universitat, la lectura: “Allà on desapareix la cultura del llegir, desapareix la imaginació, i allà on desapareix la imaginació, apareix la solitud. També pel fet d’estar exposats contínuament a estímuls, informació, notícies, pel fet d’estar sempre localitzables, ja no som capaços de reflexionar. Falten temps i concentració”. I recorda els versos de T. S. Eliot: “On és la vida que hem perdut vivint? (…) On és el saber que hem perdut per la informació?”.

Contra els bàrbars… o esperant-los
A banda d’un reguitzell infinit de possibles aforismes (“La vida no és res més que una gran sèrie de casualitats radicals; som éssers amb un final obert, sabem com n’és de casual perquè enterrem els morts i esperem la mort”, diu el filòsof Avishai Margalit; “La majoria de les nostres decisions no estan determinades per la raó o la lògica, sinó per les nostres emocions”, recorda el neurocientífic Antonio Damasio), La universitat de la vida, pel fet d’entrevistar savis, podria ser també una bola de vidre. Per això s’hi reflexiona amb una actualitat que fa esfereir sobre aspectes com el lideratge europeu i l’islamisme radical que està atemorint aquests dies Europa. “El profeta va dir que la tinta dels científics equivalia a la sang dels màrtirs. Els infidels capturats en les batalles podien aconseguir el seu alliberament si ensenyaven un musulmà a llegir… Gràcies a l’islam l’herència espiritual d’Europa no es va perdre…”, recorda, culte i generós, Ismail Serageldin, que conclou: “Els radicals no se’n sortiran, encara que no sé quin preu haurem de pagar”.
Potser el preu seria menor si la societat occidental europea tingués un lideratge global més potent. La imatge d’Europa i el seu llegat preocupen sovint els entrevistats i, especialment, Rob Riemen i el seu Nexus Instituut de Tilburg. “La Unió Europea no és Europa sinó res més que una Unió Econòmica, incapaç de ser l’expressió política de 2.000 anys d’humanisme europeu; per això veiem el retorn d’antics fantasmes, com el feixisme, al continent. Es cultiva nihilisme, no veritat”, diu Riemen.

Com és que Europa ja no genera líders com Olof Palme, François Mitterrand o, fins i tot, Felipe González, per no esmentar Winston Churchill? “Primer, pel tipus i la qualitat d’educació que es dóna avui; segon, perquè per fer carrera entre les elits del poder t’hi has d’adaptar i deixar, precisament, de tenir personalitat. Per això la majoria dels que són a dalt de tot són tots iguals, vesteixen igual, parlen igual… i són totalment reemplaçables”, diu el director de Nexus, recordant l’experiència idèntica dels seus editors entrevistats, Peter Mayer i André Schiffrin, que han patit aquesta mena de directius, gent que ha tractat els llibres i la cultura com les multinacionals dels sabons o dels parcs temàtics que han dirigit abans. ¿Potser caldria fer com a Ròmul el gran, l’obra de Friedrich Dürrenmatt, i deixar que els bàrbars acabin amb l’imperi podrit per regenerar-lo de zero? “Doncs és possible: el que és evident és que les elits no canviaran el món. Són elits perquè donen perfecta expressió del món tal com és; així que, per què l’haurien de canviar? Les elits són la crisi: no perquè siguin mala gent sinó perquè la seva mentalitat és la crisi”.

Cartea lui Rob Riemen, Nobleţea spiritului, de curând apărută la Editura Humanitas, ar putea fi cu greu încadrată într-un stil literar. Lucrarea nu este nici auto­biografică până la capăt, aşa cum nu este numai o povestire sau doar o meditaţie filozofică; este o declaraţie de credinţă în forţa de regenerare a valorilor perene ale omenirii, faţă de care autorul îşi mărturiseşte ataşamentul deplin. Volumul se deschide cu relatarea unei întâlniri, de dată recentă, a autorului cu Elisabeth Mann Borgese, „fiica mai mică şi copilul preferat al celebrului scriitor Thomas Mann” (p. 17), apoi, pe măsură ce se înaintează spre finalul cărţii, distanţa faţă de prezent creşte mereu, de la un capitol la altul, până când ne aflăm în prezenţa lui Socrate şi a mai tânărului său discipol, Aristocles. Firul care ne-a condus la o asemenea adâncime în timp este rezultatul întâlnirii autorului cu un personaj contradictoriu: Joseph Goodman.
Cine era Joe? Un vechi, însă anonim, prieten al lui Elisabeth, care a venit cu acelaşi vapor ca şi ea din Germania, înainte ca războiul să izbucnească. În pofida talentului său vădit, dar în bună măsură din cauza firii sale dificile, Joe a renunţat la pian, transformându-se în angajatul unui anticariat. Modesta ocupaţie oferă existenţei sale aura unei singurătăţi populate cu cărţi şi ocazia să-şi cultive pasiunea pentru Whitman – cealaltă pasiune a sa –, pe versurile căruia va compune, aproape de sfârşitul vieţii, o cantată simfonică: Nobleţea spiritului.
S-ar putea afirma – autorul însuşi o face – că, prin mijlocirea lui Elisabeth, intră în posesia unei moşteniri spirituale faţă de care devine dator. La începutul anului 2002, Riemen primeşte „un plic cafeniu în care era un exemplar din Fire de iarbă. Cu scrisul lui tremurat, ce-mi devenise între timp familiar, Joe notase în dedicaţia lui: «Bărbatul american. Pentru a continua nobleţei spiritului».” (p. 33, 34). „Ce zici, ai vrea să-i continui ope­ra?” (p. 37), îl întreabă Elisabeth pe cel care primise, cu puţin timp înainte, scrisoarea care îl îndemna la o continuare; „Dar eu nu ştiu să pun o notă pe portativ”, îi replică Riemen. Răspunsul aşteptat nu întârzie însă: „Nu trebuie să compui. Poţi să scrii” (p. 37).
Dacă în cazul teoriei transmigraţiei sufletelor se asumă că sufletul, părăsind corpul în care locuise, se mută în altul, în cazul căutării care se sfârşea întristător, o dată cu moartea lui Joe, se întâmplă un lucru similar: căutarea valorilor umaniste avea să-şi reînceapă aventura într-o gândire „adoptivă”.
Încercarea de a descoperi semnificaţia profundă a aces­tor două cuvinte „nobleţea spiritului”, primeşte chi­pul unei întoarceri în timp, unei coborâri spre izvoare, unei „scufundări”. Miza unei astfel de investigaţii este, mai întâi de toate, eliberarea de agonia cronicizată a culturii europene postmoderne, pentru care „eternitatea, laolată cu atributele ei, valoarea şi semnificaţia” (p. 59), nu mai pot avea nici o însemnătate; pentru care cuvinte precum „adevărul”, „libertatea” sau „demnitatea umană” trebuie rostite mai curând cu reţinere şi cât mai rar cu putinţă.
Autorul nu îşi propune, însă, prin aceasta, urmărirea (sau deţinerea) unui adevăr absolut, de vreme ce „adevărul ne face liberi pentru că are putere asupra noastră; el ne porunceşte nouă, nu noi lui” (p. 64). Însă, dacă aceste forme efemere prin care adevărul se revelează umanităţii sunt gândite în dinamica lor, atunci singurul nume pe care trebuie să-l poarte această desfăşurare este cultura. Iar distrugerea culturii – dezideratul sistemelor totalitare, fie ele de stânga sau de dreapta, care au bântuit Europa secolului trecut şi care continuă încă să bântuie începutul nesigur şi neconvingător al secolului nostru – înseamnă, implicit, distrugerea adevărului şi a demnităţii umane.
În acest context, în care umanismul însuşi este în pericol, întoarcerea la momentul iniţial, când valorile acestuia au fost pentru întâia oară împărtăşite unei comunităţi, pecetluind, prin aceasta, destinul întregii culturi europene, este imperios necesară. Din întâlnirea lui Socrate cu tânărul Platon, întâlnire care se amplifică şi se propagă în dialogurile platoniciene din care personajul Socrate nu lipseşte aproape niciodată, autorul reia o serie de probleme şi întrebări a căror inactualitate este mai curând neliniştitoare. Şi este neliniştitoare tocmai din motivul că nu semnifică depăşirea şi soluţionarea unor probleme care preocupau minţile unor atenieni de acum aproape trei milenii, ci pentru că aceste probleme, departe de a fi rezolvate, au sfârşit prin a fi ignorate şi uitate, însăşi uitarea lor fiind dată uitării. Deşi multe dintre îndemnurile socratice, într-un sens reluate şi rescrise de Riemen, sunt esenţiale discuţiei de faţă, unul dintre ele cuprinde, înglobator, sensul tuturora: „Pentru că suntem oameni, nu zei, nimeni dintre noi nu va putea vreodată să afle tot adevărul. De aceea va trebui să-l căutăm iar şi iar, în fiecare zi din nou, şi să ne întrebăm în privinţa oricărui lucru pe care îl întâlnim: Este adevărat sau nu? Are valoare sau este lipsit de valoare? Este în beneficiul demnităţii noastre umane sau ne privează de ea?” (p. 135).
Fără îndoială, datorăm uitării îndemnului socratic mai bine de o jumătate de secol de întuneric, impus prin necesitatea transfiguratoare a „revoluţiei proletare”, pentru obţinerea providenţialei „epoci de aur” cu care istoria avea să se încheie în mod triumfal. Cum a fost cu putinţă acest lucru? Răspunsul ne este oferit prin aceleaşi cuvinte: adevărul nu poate fi experimentat în masă, el este o căutare pe cont propriu, o căutare care, pentru a rămâne vie şi pentru a avea sens, trebuie reiterată mereu, de către fiecare în parte.
Nobleţea spiritului nu este numai un simplu îndemn către o căutare neîncetată, al cărei sens nu poate fi decât unul personal; ea este, înainte de toate, dovada că ideile şi idealurile nu au viaţa lor proprie şi impermeabilă la desfăşurarea evenimentelor istorice; că valorile fundamentale, străine logicii relativiste în care suntem obişnuiţi să gândim, pot deveni cuvinte moarte, golite de sens, al căror rol nu mai poate fi luat în seamă; că sensul lor trebuie cucerit cu fiecare generaţie, că lupta pentru „nobleţea spiritului” se poartă în fiecare om, indiferent de epocă şi de statutul social al acestuia, şi că lupta aceasta nu poate fi câştigată prin intervenţii „din afară”. Umanismul nu este numai un mod de viaţă, ci este, înainte de toate, o stare interioară, o stare de spirit. Esenţial este că, pentru ca valorile de adevăr, libertate, pietate sau divinitate să devină un bun comun, ele trebuie mai întâi dobândite, cucerite şi asumate de fiecare în parte.

Paul – Gabriel Sandu

Gazzetta di Parma

Il tema della grandezza umana attraverso figure-chiave del pensiero viste come guide per i problemi di oggi

In una democrazia che non onori la vita più alta dell’intelletto e non si faccia guidare da essa, la demagogia ha campo libero e la vita pubblica viene abbassata al livello degli ignoranti e degli incolti invece di istruire la popolazione e permettere alla società di elevarsi». Questa aurea sentenza di Thomas Mann è il cardine intorno a cui ruota il saggio «La nobiltà dello spirito – Elogio di una virtù perduta» di Rob Riemen (Rizzoli, pagg. 192, euro16). Libro non solo aureo, ma travolgente per quel suo lanciare un appello, commovente e meditato insieme, affinché ognuno si adopri a combattere quelle forze – terrore, fanatismo e ignoranza – che abbrutiscono l’umanità. Saggista e filosofo, Riemen è il fondatore del «Nexus Institute», il prestigioso centro che organizza ad Amsterdam convegni sui valori della cultura dell’Occi – dente chiamando a raccolta il fior fiore dell’«intelligentsia» internazionale. Dalla constatazione che il concetto di nobiltà di spirito gode di scarso credito in età come la nostra nella quale la dignità e la libertà umane sono assediate da riserve inesauribili d’intol – leranza e di tenebre scaturisce la sua appassionata difesa degli ideali dell’umanesimo, «il solo correttivo» della storia umana e l’antidoto alla caduta nella barbarie. «Senza la nobiltà di spirito la cultura svanisce», ha detto Riemen presentando il libro all’Isti – tuto Italiano di Studi storici di Napoli. Apre la narrazione un incontro – avvenuto una sera del novembre 2001 al River Café di Manhattan, quasi due mesi dopo l’attacco terroristico alle Torri Gemelle – fra lo stesso Riemen, Elisabeth Mann Borgese, la figlia dello scrittore tedesco, e un suo vecchio amico, Joseph Goodman, musicista ebreo. Durante il colloquio Elisabeth esprime la convinzione che ormai l’America sia un Paese assai meno libero di quello che aveva accolto lei e i suoi genitori fuggiti dalla Germania nazista. Al che Goodman estrae alcuni spartiti sulla cui prima pagina si legge: «Nobiltà di spirito». E’ il testo di una «Cantata sinfonica» tratta da una lirica di «Foglie d’erba» di Walt Whitman: richiama il motivo che Mann costantemente evocò per una vita improntata alle grandi tradizioni culturali della borghesia. Facendo propria la definizione di Whitman, secondo il quale la nobiltà di spirito è «l’arte di diventare esseri umani» nel pieno rispetto della propria e altrui libertà, Riemen ripercorre a ritroso il millenario cammino della storia dell’uma – nità; attraverso un linguaggio di rara forza evocativa trascorre il pensiero di una pleiade di intelletti che, dall’Ate – ne di Pericle all’Europa dell’Olocausto e del Gulag, rifiutarono di scendere a compromessi con i principi ai quali informarono le loro esistenze. Così l’ateniese Socrate che preferì la morte alla rinuncia ad indagare, Baruch Spinoza, espulso dalla comunità ebraica di Amsterdam per avere rifiutato il potere dei rabbini e quello del denaro per poter «vivere per la libertà», Leone Ginzburg, l’intellettuale assassinato dal fascismo che alla moglie, la scrittrice Natalia Ginzburg, scrisse «sii coraggiosa» mentre stava per essere condotto a morte, ma soprattutto Thomas Mann, che ispirò la propria condotta al principio goethiano: «Tutte le norme e le leggi etiche possono essere ricondotte a una sola cosa, la verità». Riemen cala questi spiriti nelle contraddizioni della nostra epoca e chiede loro risposte intorno a enigmi senza tempo: quale è la buona società? Perché la cultura? Perché l’arte? Qual è la responsabilità dell’in – tellettuale? E – per venire all’oggi – perché il culto della morte dei fondamentalisti? Ciò che accomuna quei grandi dello Spirito è, per l’autore, l’aver consacrato le loro esistenze alla ricerca di una libertà che non fosse sopruso, di una società che fosse educata non al culto del potere ma alla coscienza del diritto, di una saggezza che non fosse sterile erudizione ma ricerca dell’assoluto, di un coraggio che non fosse supponenza ma volontà di lottare per le aspirazioni sempreverdi dell’umanesimo. Se per Mann ogni forma di totalitarismo è l’antitesi del pensiero europeo, giacché ad esserne calpestati sono proprio i valori dell’umanesimo, l’unica forza in grado di conciliare la storia e la metafisica, l’Illuminismo e il Romanticismo, la ragione e la mistica, prevale invece, al presente, una democrazia fondata sull’egualitarismo al ribasso dell’istruzione e sul dominio incontrastato dei mass media, che ottundono le facoltà critiche, a partire dalla tv dove a far audience sono i fracassi. Riemen ha accenti di vigorosa polemica verso la corsa all’arricchimento senza scrupoli, al divertimento mirato all’atrofia morale e intellettuale, ma allo stesso modo non è indulgente verso gli intellettuali che subordinano lo spirito alla politica; ad esempio, Susan Sontag e Norman Mailer che dopo l’11 settembre hanno in certo modo giustificato le ragioni degli attentatori piuttosto che quelle delle vittime. In questo viaggio spirituale alle fonti dei valori autentici – in primo luogo verità, libertà e dignità – che occorre sostenere affinché la civiltà possa rifiorire, il faro per un mondo libero dalla barbarie è, per Riemen, Thomas Mann. Di lui scrive: «Se umanità, verità, eternità sono parole troppo impegnative, possiamo forse formulare così il principio alla base dell’esigenza di questo artista: essere fedeli alla propria lingua. Grazie ad essa l’uomo può pensare, perché il pensiero esiste in virtù dell’espressione. La lingua ci permette di nominare e di conoscere il mondo. Con essa ci facciamo conoscere, grazie ad essa esistono preghiere, significato e poesia».

di Sergio Caroli

CULTURMAG

Manchmal stolpert man in die Lektüre eines Buches hinein. Vielleicht hätte ich das Buch „Adel des Geistes“ nie gelesen, wenn der Autor Rob Riemen nicht ein im besten Sinne neugierig machendes Widmungszitat an den Anfang gesetzt hätte. „Wer wirklich wissen will, wie es um diese Welt bestellt ist, muß mindestens einmal sterben. Und da dieses das Gesetz ist, ist es besser, jung zu sterben, wenn man noch alle Zeit vor sich hat, sich wieder aufzurappeln und aufzuerstehen.“ Das Zitat hat Riemen dem wunderbaren Roman „Die Gärten der Finzi Contini“ von Giorgio Bassani entnommen. Und wer sich auf Bassani beruft, hat immer etwas Kluges zu sagen.

Was aber soll man sich unter einem Buch vorstellen, in dessen Widmung es als vorteilhaft hingestellt wird, jung zu sterben, um dann nach langer Zeit wieder „aufzuerstehen“? Man wird neugierig. Es folgt eine Einleitung – der Autor nennt sie stilvoll ein Präludium –, die die Neugierde weiter anstachelt. „Die wichtigsten Ereignisse im Leben plant man nicht, sie widerfahren einem.“ Und für den Autor war eines dieser das Leben prägenden Ereignisse die Begegnung mit Elisabeth Mann Borgese, der jüngsten, bis ins hohe Alter hinein für alles Neue aufgeschlossenen, gebildeten, liebenswürdigen Tochter von Thomas Mann.

Riemen und Elisabeth Mann trafen sich Anfang November im Jahre 2001 in New York, also knapp zwei Monate nach den historischen Terrorangriffen auf die Twin Towers. Frau Mann bringt zum Dinner auch den sehr bescheidenen und zurückgezogen irgendwo in New York lebenden Pianisten und Komponisten Joseph Goodman mit. Und während des Gesprächs, das ganz im Schatten des erlebten Bösen während der bereits länger zurückliegenden Nazi-Zeit und des noch ganz nahen Angriffs auf die Twin Towers steht, holt Goodman etwas verlegen einen Stapel Notenblätter aus seiner Tasche. Das Werk, das er hier den beiden anderen präsentiert, trägt den Titel „Nobility of Spirit“. Der Text dieser Kantate für Solo, Chor und Orchester wurde dem großen Loblied von Walt Whitmann auf „Freiheit, Demokratie, Amerika und die Poesie“ entnommen. Nobility of Spirit wiederum bezieht sich direkt auf ein von Thomas Mann immer wieder beschworenes Leitmotiv für ein anständiges, an großen Idealen und (bildungs-)bürgerlichen Traditionen orientiertes Leben, den „Adel des Geistes“.

Diese einmalige Begegnung mit Elisabeth Mann und Joseph Goodman gab Rob Riemen den Anstoß für diese im Umfang eher bescheidene, im Gehalt aber bedeutende, in ihrem Stil leicht elegant geschriebene Erinnerung an ein „vergessenes Ideal“. Natürlich widmet Riemen besonders Thomas Mann, seinem auf jeder Seite spürbaren und bewunderten geistigen Vorbild ein umfangreiches Kapitel. Er sei es gewesen, der nach vielen Irrungen und Wirrungen („Betrachtungen eines Unpolitischen“) zu einem der bleibenden großen Repräsentanten des europäischen Geistesadels geworden sei. „Mein Vater“, zitiert Riemen Elisabeth Mann, „sprach einmal vom Adel des Geistes als einzigem Korrektiv der menschlichen Geschichte.“ Und diesem Lebensideal will Riemen „eine neue Stimme geben“, die auch heute noch gehört wird, die es wert ist im Geplapper der Zeit nicht überhört zu werden. In mal kürzeren, mal längeren Exkursen zitiert Riemen aus den Briefen Vincent van Goghs, aus den Schriften der großen Griechen Platon und Sokrates, aus Zeugnissen von Arthur Köstler, Albert Camus, Manès Sperber, André Malraux gegen den totalitären Kommunismus und erinnert in einem grandiosen Schlusskapitel an den in einem faschistischen Gefängnis in Rom gefolterten und ermordeten Leone Ginzburg.

„Kultur“, weiß Ginzburg, „ist die Sammlung der vielen Wege, die die Menschen bei ihrer Suche nach der Wahrheit über sich und das menschliche Dasein beschreiten können. Aus Treue zu dieser Wahrheit machte er es zu seiner Lebensaufgabe, die europäische Kultur weiterzugeben und zu ihr beizutragen.”

Auch Rob Riemen hat es sich zu einer Art Lebensaufgabe gemacht, gegen allen konsumistischen, nur auf Cash & Carry hin orientierten Zeitgeist die vergessenen Ideale aus der „Asche ausgebrannter Sinngebung“ (Paul Celan) wieder zum Glühen zu bringen. Maßgeblich hat er im niederländischen Tilburg ein eigenes Institut gegründet, das sich eben dieser Wiederbelebung des europäischen Geistesadels verschrieben hat. Die das Buch und das Institut leitenden Ideale eines alten europäischen, der Welt zugewandten Bürgertums verdienen in diesen kargen Zeiten des Geistes mehr Interesse. Sie repräsentieren das „bessere Europa“, das heute in dem schrillen Aufbegehren aggressiver Populisten fast vollkommen an den Rand der Aufmerksamkeit gedrängt worden ist.

Man kann mit guten Gründen bezweifeln, dass man, wie Riemen vielleicht etwas euphorisch hofft, ein Ideal wiederbeleben kann, das in den Katastrophen des 20. Jahrhunderts untergegangen ist. Schmerzhaft viele seiner großen Repräsentanten sind in den Lagern Hitlers oder den Gulags von Stalin elendig umgekommen. Wer will kann die oft verschwimmenden Grenzen zwischen Zitaten der von dem Autor geschätzten Intellektuellen und seiner eigenen Meinung kritisieren. Auch eine begründete Gegenposition zu den stark von George Steiner geprägten Argumenten des Autors über den Untergang der alten europäischen Geisteskultur ist denkbar. Warum aber diese Erinnerung an ein „vergessenes Ideal“ in einigen Rezensionen des deutschsprachigen Feuilletons so hämisch und flapsig heruntergeputzt wird, ist schwer verständlich, ja ärgerlich. Ein „verschwiemeltes Geistergespräch“ sei sie, so lesen wir in einer Rezension der Süddeutschen Zeitung und fast gleichlautend auch in der NZZ. Dem „im fünften Lebensjahrzehnt stehenden Debütanten liegen Kultur und Humanität am Herzen“. Was daran kritisierenswert sei, erfährt der Leser dieser schnell dahin gepinselten Rezension leider nicht. Gern lesen habe noch nichts mit geistvollem Schreiben zu tun, wird man dann weiter von dem Rezensenten belehrt, der das von ihm in die Ecke geschmissene Buch vermutlich nur sehr oberflächlich durchgeblättert, aber sicherlich nicht gelesen hat. Dann wird dem Autor noch en passant vorgeworfen, dass er in seiner niederländischen Heimat ein Kulturinstitut gegründet habe. Und umtriebig sei er auch noch. Buch zugeklappt. Ungenügend. Setzen.

Mit einiger Verspätung ist dann immerhin noch eine Besprechung des Buches im Deutschlandradio Kultur (von Ariadne von Schirach) gesendet worden, die das Buch mit einem großen intellektuellen Gewinn gelesen hat. Es handele sich um einen „hinreißenden Essay“ und ein „furioses Buch“, das einen „ebenso bewegenden wie aktuellen Appell an jeden Einzelnen“ enthalte, die „Freiheit des Denkens, des Handelns und des Sprechens“ zu verteidigen. Verstört über so viel Arroganz und intellektuelle Faulheit einzelner Rezensenten im deutschsprachigen Feuilleton nimmt man dann staunend zur Kenntnis, dass dieser angeblich so belanglos dahinschwadronierende Autor in Italien ein Echo erhalten hat, das dem der Autorin des Beitrags aus dem Deutschlandradio entspricht.

Dort wurden in konservativen, liberalen und linken Tageszeitungen dem Autor und seinem Buch zwar keine kritiklosen Lobeshymnen gewidmet, aber jeder Rezensent hat es dort wenigstens gelesen, bevor er seinen Text der jeweiligen Redaktion übermittelt hat. Dass dem Autor „Kultur und Humanität am Herzen liegen“, wurde dort nicht spöttisch, sondern mit Sympathie zur Kenntnis genommen.

Es ist merkwürdig, dass ausgerechnet in dem von Konsumismus und „Berlusconismus“ so heruntergekommenen Italien offensichtlich immer noch Repräsentanten einer alten europäischen Bildungskultur anzutreffen sind, der man sich im deutschsprachigen Feuilleton nur noch mit Fingerspitzen, Spott und böser Häme nähert. Man solle, so zitiert Riemen an einer Stelle den polnischen Nobelpreisträger Czeslaw Milosz, „die Gesellschaft von Personen meiden, die das Dasein mit ihrem Sarkasmus herabwürdigen und das Nichts verherrlichen“. Nach der Lektüre einiger Rezensionen des Buches von Riemen versteht man diesen Satz noch besser.

Carl Wilhelm Macke
12 Januar 2011